....ja no importa el demés!
Passa el temps, els dies, els mesos, els anys i pam! apareix, del no res. Les vostres vides han canviat, us heu fet grans, no us heu vist mai, però hi ha algo que continua intacte, aquell misteri que us envolta.
Aquella sensació de pau, tranquil·litat, de voler saber més, de voler donar-ho tot, de calma, de felicitat, de ser un mateix. I també clar, ara mateix, de riscs, de temptacions, de flama que es torna a encendre.
Com ha passat? No ho sabeu. De moment no hi ha res a fer, coneixer-se, esperar, qui sap? No som pedres en el camí, som una desviació del camí, el riu torna al seu curs natural, malgrat que ara hi hagi comportes que l'aturin, però aquestes portes es poden obrir poc a poc...
Esperar, simplement esperar...
Cantaràs aquestes cançons algún dia a cau d'orella?
Ensenyaras a tocar amb guitarra: una estona de cel?
1 comentari:
preguntes sense resposta, incògnites que segueixen sent incògnites, la ment feta un embolic i el cor fet un embarbussament...
m'agrada la fotografia... quan la vas fer? jajaja fantàstic el balcó del mediterrani :P
Publica un comentari a l'entrada