Ni bitllets d'anada...

Ni bitllets de tornada...

Ni flors al rebre'm...

Ni esmorzars de bon matí quan m'aixeco...

Ni veure't somriure...

Ni RES amb tú...

Jo ja tinc el meu bitllet d'anada...

...el meu bitllet de tornada

...el meu girasol i la meva amapola esperant-me a l'habitació

...i esmorzars llegint aquell bon llibre tota sola mentre sento la estúpida televisió

...el reflex del meu somriure al mirall

...i TOT amb mi

Tant i tant i tant...

Saps aquell moment en que l'estòmac se't regira tant i tant i tant que no pots ni caminar i els pulmons s'apreten tant i tant i tant que no pots ni respirar?


Saps aquell moment en que el teu cervell només fa que donar-li voltes a la mateixa idea i maleeixes cada 20 segons la realitat passada perquè la realitat present no la pots viure per culpa d'alguna cosa del passat?


Doncs...si, ho sé.

Doncs...si, ho visc.

Decisions

Sempre hi ha un moment de solitud; aquell moment en que el teu cap i la teva ànima són un tot; aquell moment en que tu mateix no saps separar el pensament racional del pensament profund o irracional.

No saps on anar i no saps tampoc ben bé què seguir.

Per una banda et decantaries pel camí fàcil; el que et vingui, sense tenir que molestar-te pel que podrà ser i el que t'afectarà.

Però per una altra banda, tens ganes d'arriscar-te, de saltar al buit, si cal; amb els ulls tapats, sense pensar.

Però...algú sap quina és la millor opció?

Ningú t'assegura, que ni tan sols el camí fàcil sigui el millor.

Difícil decisió...

Somnis o realitats?

Suau, digué en un respir.

La llum reflexava en els seus cabells igual que els seus dolços i esponjosos llavis lluïen al sol.

Poc a poc es desprengué de tot allò innecessari i prescindible que tenia.

Va notar aquella escalfor sota els seus peus, però també aquella aigua gèlida en tocar el seu cos nu.

Tota preocupació havia desaparegut de sobte, com acompanyant aquella brisa que surava en l'ambient i en els seus cabells daurats i entrelligats entre ells, que es confonien com un xiuxiueig de l'aire.

Aquella arena feia desaparèixer tota senyal del seu magnífic cos i aquella aigua transparent, turquesa i cristal·lina feia que poc a poc pogués tocar lentament el cel amb la punta dels seus dits.

Els 6 sentits...

Cales perdudes en paratges verges, lliures d'haver set ocupades per mans culpables.

Aigua turquesa, que et recorda el mes profund dels somnis, aquells en els quals quan hi ets no pots escapar; aquells que t'atrapen l'anima i no te la deslliuren encara que tu vulguis.

Brisa que respon a la paraula tranquil·litat, que porta paraules de pau.

Olor de sal, que s'impregna en els sentits i et porta tota la eternitat per poder oblidar-la.

Arena suau, que s'escola pels dits igual de lent com baixa per un rellotge d'arena.

Fragilitat en els sorolls que entren en perfecta consonancia amb els batecs del cor.

Puc ser somiadora, bohemia, imaginativa, pero se tambe que unicament quan es conjuguen els elements i els sentits en aquest espai, hi soc jo amb totes les peces anteriorment perdudes del trenclacosques de la meva vida...

Y ya lo dicen...

...por la noche, todos los GATOS són pardos.

Res

Digam-ho amb silenci...però...digam-ho.