Poc a poc baixes suau...la pell respon a aquestes petites senyals de vida...no ho sé com ho fas, però ho fas, em despertes...
Feia tant temps que no tornava a sentir aquesta sensació, aquestes ganes, aquesta brisa suau que acaricia el meu cos...
Com un pinzell sobre un llenç blanc, jo soc el llenç i tu el pinzell, ho vols ser?
Començarem pel color verd, m'agrada aquest color, donarem a la meva vida un toc de color de la esperança, la tranquilitat, les muntanyes i sobretot...la calma. Dibuixa linies sinuoses, fines, delicades, permetent desxifrar encara una mica d'aquest llenç.
Vull continuar pel color blau...aquest blau de mar, que et fa tancar els ulls tan fort que no vols obrir-los, ja que l'olor et transporta lluny d'aquí, aquesta olor de sal, i frescor, de llibertat i de tranquil·litat...
I després continua pel vermell, sempre va bé pintar amb vermell, diuen que és el color de la passió, que pintant amb ell dones agressivitat, amor, passió...jo crec que es un color que embriaga per ell sol, et transporta al món dels sentits.
D'aquests sentits ferotges però a la vegada apassionats...m'agrada.
I per acabar tocs de color lila, per què no? Un color de feminitat, de lluita, de seducció...
Em miro, crec que amb tots ells puc començar, però una obra d'art ja ho diuen, sempre està inacabada...
No guardis els pinzells...pot ser que et facin falta dintre de poc...
(i em desperto...és real?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada