dimarts, 3 d’agost de 2010

És cert...

Allò que t'arranca de dins, que et desfà, que et mou les entranyes, el més ocult de la teva persona.

- Ep! D'on has sortit tu?
- Jo?
- Sí, tú.
- No ho sé, sempre hi he estat, amagat, petit, ocult, observante, acariciante per les nits quan no podies dormir, somiant quan tú no podies somiar. Bé, tampoc creguis que sóc totpoderós i omnipresent eh?
- No, es clar, però em sorprèn tot plegat, esperava tenir-te fa molt temps, perquè no vas venir abans?
- No podia.
- Ah, no?
- No, no m'haguessis sabut apreciar com ho fas ara i ara tampoc me'n aniré del teu costat, no ho he fet mai, i no ho faré pas ara tampoc.
- Em reconforta, cert, aquest alè fresc sempre hi ha set, ara el noto més que mai.
- És cert...tot és cert. Hi sóc. No cal que em busquis per veure'm en tot moment, només cal que tanquis els ulls per tenir-me.

1 comentari:

Marina Guiu Almenara ha dit...

que bé que t'agradin tant les meves il·lustracions! Gràcies guapa