Compro somriures

Estimo els somriures. Gràcies a això, sé com fer-me amb més amics i com tenir més somriures, particularment somriures genuïns.

Perquè n'hi ha de sarcàstics, artificials, diplomàtics. Hi ha molts somriures que no produeixen satisfacció i que, per el contrari, poden crear sospita o temor, no?

Però un somriure genuí ens dòna una sensació de frescor, única per a l'ésser humà.

Si aquest és el somriure al que aspirem, nosaltres mateixos hem de crear les causes per a que apareixi.

Em vols somriure?:)

Jo ja saps que et somriure tot el que vulguis...

Una estona de cel...

....ja no importa el demés!

Passa el temps, els dies, els mesos, els anys i pam! apareix, del no res. Les vostres vides han canviat, us heu fet grans, no us heu vist mai, però hi ha algo que continua intacte, aquell misteri que us envolta.

Aquella sensació de pau, tranquil·litat, de voler saber més, de voler donar-ho tot, de calma, de felicitat, de ser un mateix. I també clar, ara mateix, de riscs, de temptacions, de flama que es torna a encendre.

Com ha passat? No ho sabeu. De moment no hi ha res a fer, coneixer-se, esperar, qui sap? No som pedres en el camí, som una desviació del camí, el riu torna al seu curs natural, malgrat que ara hi hagi comportes que l'aturin, però aquestes portes es poden obrir poc a poc...

Esperar, simplement esperar...

Cantaràs aquestes cançons algún dia a cau d'orella?

Ensenyaras a tocar amb guitarra: una estona de cel?

Gel...

Pot ser una persona, freda com el gel?

Ho ha de ser?

Moments

És possible que un instant et canvii tots els teus principis, les teves idees i les teves emocions? Definitivament, sí. Mai ho hagués pensat. Mai m'hagués parat a pensar ni a imaginar fets o moments que em passarien que ni jo mateixa en somnis m'hagués parat a pensar.

Passa de sobte, sense saber perquè, però igual que no sas el perquè, t'agrada. T'agrada i molt. Moltíssim. Et fa estar bé, segura de tu mateixa, fa crèixer la teva autoestima, sí, la estima cap a un mateix. I m'encanta aquesta sensació.

Sí, és un dels meus moments alts, molt alts, igual que n'hi ha d'altres que són els moments baixos, però aquest no.

Mai saps quan passarà i quan no, ni saps què et fa tenir aquesta sensació, però pel simple fet de ser-hi ja estàs bé i sabent que tot continua igual que sempre, també. Bé, potser de vegades penses, perquè no hi ha un més enllà?

Et pares a pensar, i dius, temps al temps, com vas dir...el temps ho diu tot, tant per a positiu com per a negatiu.

Però el que compta...avui estic molt bé, tot i ser una altra cosa creada pel meu cap.

Quin títol hi poso?

Et pares...mires...penses...observes...quina conclusió en treus? no ho saps.

Feia pocs dies que semblava que visquessis en un nuvol de cotó fluix, hi havia algo que t'hi feia estar-hi, algú que no sabies, no ho saps...el que si que sabies era que per fi podies reconèixer la sensació de felicitat una altra vegada després de molt de temps sense sentir-la, palpar-la, acariciar-la suament amb la punta dels dits, podies notar com passava sense adonar-te pel mig dels cabells, sentir-me de nou especial, però ara què ha passat?

De sobte hi ha alguna cosa que sents, que et fa parar a pensar i dius, tot era imaginació meva? Era la meva necessitat de sentir aquesta frescor que m'acariciava? Aquesta dolçor? Tampoc ho saps, només saps que ara notes una sensació de buidor, no saps exactament què sentir, si ser feliç o no, si continuar anhelant allò que et feia ser feliç o simplement deixar correr el temps i que el temps et tregui de les teves entranyes allò que tant et feia estar a gust i que continués sent com sempre tot plegat.

És possible? Potser de vegades la única resposta està en no voler cap resposta, i deixar que aquest temps que ara veus passar tant lentament, et digui realment qui ets, col·loqui cada cosa al seu lloc i et digui si allò que anhelaves és per tú. O no.

El temps ho diu tot, ho posa tot a lloc.

És dificil conviure-hi...

I si dic que vull...

Tornarà la sensació de fa uns dies?

Felicitat indescriptible...

Shhhht mira quin dia és avui....fixa-t'hi bé...és un gran dia. Perquè? no és el meu aniversari, ni una data especial, ni ha passat res fora del normal, ni he guanyat un gran premi, però al cap i a la fi, és un gran dia. Perquè? Vols que et respongui perquè? Estàs viva. Ets tú. Ets feliç. No hi ha més.

La gent busca grans miracles, grans invencions, grans somnis, grans realitats però que fàcil i que propera està la felicitat, que aprop. Sí, puc ser bohèmia, somiadora, viure lluny d'aquí, però no creieu que tot és molt més senzill sense buscar-ho?

No he tingut res del que he dit abans, però he tingut gran gent, grans moments, grans petits detalls i simples, grans finals que posen principis, grans principis que no posen final, en fi...únicament el saber valorar-los em crea el que jo dic...FELICITAT MÀXIMA, sensació indescriptible, que posa un principi de moltes coses, ja veieu, que fàcil és estar com mai.

3, 2, 1...acció!

Y dicen...nunca cambies con el mundo, tú cambia al mundo, no él a ti.

[Gran Cigronada, Grans P/C i Grans Caps! :)]

Nunca es demasiado tarde...pa' comerte la vida...

...de un solo bocao!

[El pasado ya se fué y el presente camina de tu lao'...PUERTO PRESENTE]

Cigronada 09'...comença!

Solo...

Miento cuando digo que no, miento cuando digo que si, porque ni yo se que quiero, sabes que quieres tú?, sabes que quieres cuando me miras?

A lo mejor también te estoy mintiendo cuando digo que no sé lo que quiero...porque si, si que sé que quiero, lo único que pretendo és despistarte con mi cara de niña buena...

Esa cara que mira y parece no haber roto nunca un plato, quiero romper ese plato, quiero comerme el mundo sin que se me coma él a mi.

Lo quiero todo, quiero sentir la brisa de la tranquilidad entre mis rizos y quiero que desaparezcas de una vez, vete, déjame, no quiero oirte, no quiero nada tuyo.

Deja que pasen a través de mis oidos voces que endulzan mi mente, ojos que me miran y quieren deshacer mi alma, abrazos que me quieren atar para que no me caiga...yo quiero eso, no te quiero a ti...

Yo solo quiero eso, es mucho? Aunque te duela, soy FELIZ

Principi

Diuen que per crear es necessita inspiració...inspiració, gran paraula...

De vegades inspires, però no tens temps ni suficient aire per fer-ho...

De vegades expires, perquè dins teu hi sobra alguna cosa, i necessites fer-ho...

però sempre, sempre, hi ha alguna cosa que t'empeny a tenir aquesta inspiració per...

...COMENÇAR!